30 de juliol de 2013

La casa de los peces voladores

Chiew-Siah Tei. La casa de los peces voladores.
Grijalbo, 2011.
400 pàgines.
Títol original: Little hut of leaping fishes.
Traductor: Mercedes García Garmilla.

Aquest és un llibre curiós. Jo encara no havia llegit gaire coses sobre l'època de finals del segle XIX i principis del XX a la Xina, i aquest resulta que cobreix des de 1875 fins al 1900 i poc. Perfecte.

Es tracta d'una novel·la sense gaires pretensions però que reprodueix l'ambient d'una família rural benestant, en què es manté la jerarquia i la filosofia confuciana: l'avi és qui mana, les dones obeeixen al marit i, si aquest falta, al germà o el fill, peus embenats, mandarins corruptes, procés d'examens imperials (bé, això tampoc és tan diferent de les oposicions d'avui dia), l'arribada dels estrangers a la Xina, el xoc entre aquests i els xinesos... n'hi ha per triar i remenar.

El protagonista, en Mingzhi, és un noi que, seguint les instruccions de l'avi, ha d'estudiar per convertir-se en funcionari. Sa mare viu esclava del pare, un pendó que acaba addicte a l'opi i que no serveix per a res. Sa germana gran la casen als 14 anys per conveniència... tots ells viuen sota les ordres de l'avi, el senyor Chai, que té dues preocupacions principals: guanyar molts diners i respecte i venerar els avantpassats (una mica supersticiós, l'home).

En Mingzhi serà el primer que desobeeixi les ordres de l'avi. Així mateix, representa una nova generació que intenta trencar amb els costums anquilosats de la societat tradicional i, fins i tot, estableix amistat amb els primers estrangers que s'estableixen a la zona.

En general, la traducció es llegeix bé i lleugera, sense gaire coses que rasquin. Alguna sí que n'hi ha, però: el te pu-er es converteix en pu-re en algunes ocasions (i m'ha fet riure imaginar-me aquella bona gent prenent-s'ho) i l'o-long també té algun problema, però en general no hi ha coses gaire evidents.

És un bon llibre, apte per a tots els públics. Una lectura molt agradable per a l'estiu. :-)

4 de juliol de 2013

Caràcter desert: la revista

Avui no us parlaré de llibres o, si més no, no directament.

A l'última entrada us deia que us estava preparant una sorpresa i... aquí la teniu:

(abans de fer-hi clic, continueu llegint fins al final)

Hi trobareu les entrades dels meus dos blocs (aquest i L'illa deserta, que també està dedicat a la literatura) i dels continguts que m'han cridat l'atenció.

I per què?

Doncs perquè, de vegades, pul·lulant per Internet o mirant-me el Twitter, trobo que hi ha articles, imatges o referències molt bones, que m'agradaria poder repassar més tard i en un format més agradable. De fet, quan em passejo pel Twitter el que faig és acumular material que després em llegeixo amb més calma.

Fins ara, ho feia de diverses maneres, però totes en plantejaven problemes:

  • Enviant-me el tuit per correu electrònic: la bústia se m'omple de coses que no llegeixo.
  • Fent servir la funció "Lector" del Safari: no m'agrada el navegador.
  • Enviant-ho a l'Instapaper (o aplicacío similar): es queda tot acumulat allà dins, i és poc atractiu.
Total, que al final m'he posat les piles i he descobert el potencial que tenen aplicacions com ara Flipboard o Noowit, que, per dir-ho d'una manera, permeten consultar tots els continguts de les xarxes socials i blocs des d'una interfície que sembla una revista. Jo m'he mirat aquestes dues, però n'hi ha moltes més.

Totes dues permeten informar-te i informar als altres. M'explico: a més de consultar continguts, també pots crear una mena de reculls que després pots compartir amb altres usuaris. Cada aplicació, però, té una manera diferent d'enfocar-ho

Flipboard és una aplicació madura, estable i molt coneguda que, si ho tinc ben entès, només pots utilitzar des  de dispositius mòbils. L'experiència (ara es diu així, "experiència) és brutal: agafes l'ipad i vas passant pàgina fins que trobes un contingut que t'interessa, que pots llegir sencer i, si ho vols, compartir amb els seus amics, seguidors o cercles (segons si ho envies al Facebook, al Twitter o a Google+). 

Noowit, en canvi, encara està en fase beta i només es pot consultar via web, sense app. Et permet crear seccions i, possiblement, té més funcions, però també és més complicada de manegar i menys intuitiva: ens volem relaxar, passar pàgines i deixar vagar els ulls per les fotos...

Així, doncs, m'he decidit pel Flipboard i hi he anat acumulant material. I ara, finalment, m'he decidit a obrir la revista per compartir-la amb vosaltres. Podríem dir que està en fase beta i que, si teniu comentaris que la poden millorar, m'agradarà molt que me'ls feu arribar. Per exemple: us agrada així, o us agradaria més que el contingut dedicat a la literatura xinesa (o a la Xina i el xinès) estigués en una revista específica, sense continguts d'altres literatures?

Aquesta és la gran pregunta. I me n'he fet moltes més, però m'havia de llançar a la piscina, o sigui que aquí ho teniu. Espero que us agradi i que la compartiu. I, si us ve de gust, també podeu fer-hi aportacions.

Bon estiu. Porteu-vos-bé, passeu-vos-ho bé i llegiu molt!