14 de juny de 2012

Las flores de la guerra

Yan Geling. Flores de la guerra.
Alfaguara, 2011.
257 pàgines.
Títol original: 金陵十三钗.
Traductora: Nuria Pitarque.

Aquesta és una de les sorpreses de l'any, ja que em vaig comprar el llibre en el raid post-Sant Jordi i me'l vaig trobar per sorpresa. És un llibre curt, directe i sense grans pretensions. Com hauria de ser.

Confesso que me n'esperava menys. Per a mi, Alfaguara va lligada a records de quan estudiava EGB i em feien llegir literatura infantil, o sigui que no m'esperava que també publiquessin històries com aquesta, que podríem considerar totalment adulta (no perquè sigui "pujada de to" sinó per la duresa del que explica).

Aquesta és una novel·la "curta" (257 pàgines amb una lletra tirant a grossa) que et pots llegir en un parell de sessions. L'autora no ha volgut allargar-la innecessàriament (com fan tants altres) i ha optat per tractar la massacre de Nanjing amb cruesa i sense gaires floritures. De fet, tot plegat passa en uns pocs dies, i la narració és molt intensa: el llibre comença amb la primera regla d'una de les protagonistes i de seguida tracta la duresa imperdonable de l'exèrcit japonès en l'ocupació de Nanjing, un tema que em sembla que encara cou.

Tot passa en una església americana on conviuen 16 nenes, dos capellans i dos xinesos. Un bon dia hi arriba un grup de prostitutes que, amb els seus costums i manera de viure, canvien el dia a dia dels que viuen a l'església. A partir d'aquí, tot es complica, ja que aquest és un dels pocs llocs on encara hi ha una seguretat relativa i hi ha més gent (soldats xinesos) que s'hi volen refugiar. Falta aigua, menjar... la ciutat no és segura i és difícil d'aconseguir els elements bàsics per sobreviure.

Voldria destacar que l'autora ha trobat una manera molt bona d'incloure històries anteriors en el fil de la novel·la, i que un d'aquests flashbacks, el del fusilament dels soldats, és especialment emotiu.

M'ha agradat molt, i no volia acabar sense dir que la traducció també en té part del mèrit, ja que el fet que el llibre es llegeixi amb molta fluïdesa no només és mèrit dels autors...

Si voleu llegir-vos la ressenya de l'editorial o baixar-vos una mostra, visiteu la pàgina d'Alfaguara.

6 de juny de 2012

La plaine

Bi Feiyu. La plaine.
Éditions Philippe Picquier, 2009.
476 pàgines.
Títol original: ??? (vegeu més avall).
Traductor: Claude Payen.

Per començar, una cosa curiosa a la pàgina de crèdits: tot i que, aparentment, la traducció és directa del xinès, en aquesta edició es diu que el títol original és Biteui Jeguk. Sona poc xinès o m'ho imagino? He recorregut a Sant Google i mireu què he trobat: a la mateixa editorial han publicat un llibre d'un autor coreà que també té el títol Biteui Jeguk. Sona més coreà, no? Pot ser, doncs, una errada? Seria la primera vegada que m'ho trobo. :-)

Bé, pel que fa a la història, he de dir que, igual que amb Trois soeurs, la història enganxa i es fa llegir superràpid. M'he llegit les 476 pàgines en poc més d'una setmana, i això que no hi puc dedicar gaire temps! En algunes fases de la lectura, m'he trobat llegint mentre caminava pel carrer (no ho feu, no és bo per a les cervicals!). Si visiteu aquest bloc, veureu que no sóc l'única a qui ha agradat.

Bàsicament, la novel·la ens explica què li passa a un noi (en Duan Fang) que torna al seu poble després d'estudiar en una població més gran. Com si fóssim ell, anem trobant-nos els veïns i veiem què fa cadascun, com es guanya la vida... al final, podem veure un any sencer.

Per dir-ho clar, trobo que aquest llibre té molts punts a favor i només un en contra. A favor, puc dir que:

  • Tot i que hi ha molts personatges (32), l'autor aconsegueix introduir-los gradualment i anar-los intercalant de manera que no n'oblidem cap.
  • Sap combinar escenes molt dramàtiques amb altres totalment còmiques (la mort de la Sanya o la discussió sobre si un home ha de "fer les seves necessitats" en un orinal o a la letrina).
  • Reprodueix l'ambient del poble amb tanta claredat que sembla que estiguis veient una pel·lícula.
  • Toca els temes habituals (reeducació de joves instruïts, autocrítica, lligams familiars, matrimonis concertat) però ho fa de tal manera que no n'hi ha cap que destaqui per sobre dels altres i no es fa pesat.

En contra, he de dir que és una llàstima que un llibre amb un argument tan ben dissenyat i un ritme tan àgil acabi com acaba: de cop. És com si, de cop i volta, l'autor se n'hagués cansat.

Tot i així, és un llibre força recomanable i una bona eina per conèixer l'ambient de la Xina rural a finals dels anys setanta. Si voleu fer-ne un tastet, a la pàgina de l'editor hi trobareu un pdf de mostra.