25 de març de 2012

Le chantier

Le chantier. Mo Yan
Éditions du Seuil, 2007.
Traductora: Chantal Chen-Andro.
214 pàgines.
Títol original: 筑路.



Acostumada a llibres força més llargs d'aquest autor, aquest m'ha sobtat per la concisió i la intensitat. Le chantier cobreix un breu període de la vida d'un grup d'homes condemnats a construir una carretera (d'aquí ve el títol) en una zona rural, i el llibre tracta més a fons les facècies d'uns pocs d'aquests peons.

Tenim en Yang Liuju, que arriba a l'obra després d'haver fugit del seu poble a causa d'un assumpte obscur dins d'una tomba (si us en dono més detalls, us xafo la intriga) . També hi ha en Sun Ba, protagonista de la tragèdia que trobem cap al final del llibre. I en Liu, el cuiner, que es pensa que una pagesa de la zona és la seva filla i no té un bon final. I en Lai Shu, que s'obsessiona amb els diners i no queda clar com acaba...

Hi ha un fil narratiu que els uneix, que és la vida que menen a l'obra, però en realitat aquesta convivència només és una excusa per explicar-nos les històries i les misèries de cadascun. Si, tot són misèries: un entorn pobre, amb poques possibilitats de prosperar i millorar el modus vivendi, si no és fugint a un altre lloc.

Com he dit al principi, aquest llibre és molt diferent d'altres de Mo Yan: la intensitat de la novel·la el fa ràpid de llegir. No pots parar. En canvi, trobo que altres obres seves són excessivament llargues i solen tractar d'un mateix tema amb poques variacions. No és que en aquet cas el tema sigui radicalment diferent (de fet, toca la vida a les zones rurals xineses, com en altres casos), però l'enfocament no té gaire a veure amb altres obres seves, com ara Las baladas del ajo o Quarante et un coups de canon.
Si en voleu llegir una altra ressenya, feu clic aquí.

En resum, un llibre molt recomanable. I, també, una pregunta: com és que es tradueixen tantes obres directament del francès al xinès? Per què no passa el mateix amb el castellà i el català?

21 de març de 2012

Sueño en el pabellón rojo (II)

Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d'Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.


Els membres amb una posició jeràrquica
superior reben tots els honors.
Com ja vaig dir a l'entrada anterior, aquest llibre dóna per a molt... hi ha diversos aspectes que val la pena comentar, com ara la vida ociosa de les famílies riques (bé, suposarem que avui dia aquesta vida continua, encara que potser no es dediquen a escriure poemes...) o el paper ambivalent de la dona, que està totalment sotmesa a la voluntat dels homes de la família però que, al mateix temps, té responsabilitats molt importants en les tasques de gestió de la casa (ja parlarem de la Xifeng, per exemple).

Avui, però, tractarem sobre el protocol que cal seguir en les relacions entre parents de diversos graus i edats, que en aquest llibre queda molt ben documentat.

No us descobriré res si dic que, en general, les diverses cultures cuiden molt el respecte a les persones més grans, especialment si són de generacions anteriors. No cal anar gaire lluny: la generació dels meus pares tractava els seus de "vós" o de "vostè", i jo mateixa he tractat de "vostè" el meu avi i algunes mestres de primària, i el president de la Generalitat de Catalunya és "Molt Honorable". I als jutges també se'ls parla de "vostè" i els diem "senyoria". En resum: les persones de més edat, amb un càrrec superior al nostre o que representen algun tipus d'autoritat, reben més atenció i respecte per part nostra.

En el cas xinès, però, tot això va encara més enllà. Com podeu veure en aquest llibre, la jerarquia familiar no només depèn de si ets germà, pare o cosí d'algú, sinó que també hi té a veure si el cosí és fill de la germana gran del pare (o la petita) o si és fill de la tieta materna (i de si aquesta tieta és més gran o més petita que la mare, etc.), i la cosa encara es complica més entre fills d'un mateix pare i de diferents mares: no és el mateix ser el fill de la primera esposa (la que, en principi, té més pes en la gestió dels afers domèstics) que de la segona esposa o d'una concubina. Això fa que, a part de la complexitat de les formalitats entre membres d'una mateixa família, la llengua xinesa compti amb desenes de paraules que designen diferents graus de parentiu.

Cal afegir que aquestes relacions estaven clarament influïdes per les normes confucianes, que, tal com explica Dolors Folch, estableixen l'ordre de subordinació:

  • Els fills han d'obeir els pares.
  • Les dones han d'obeir els homes.
  • Els germans petits han d'obeir els grans.
  • Els súbdits han d'obeir els reis.  
Si voleu ampliar aquesta informació, feu una ullada a aquest material de la UOC.


_______________________________________________

Us recordo que tenim una enquesta en marxa... però perquè els resultats siguin significatius seria interessant que hi hagués més votacions. Us recordo la pregunta: quin és el teu llibre xinès preferit? (és igual en quin idioma l'hagis llegit). Trobareu l'enllaç a la part superior dreta del bloc.