29 de febrer de 2012

Trois soeurs

Bi Feiyu. Trois soeurs.
Éditions Philippe Picquier, 2007.
427 pàgines.
Títol original: 玉米 ,玉秀,玉秧.
Traductor: Claude Payen.



Aquest cop sí. L'ha clavat. Especialment en les dues primeres parts. No fa gaire us vaig parlar d'una altra obra de Bi Feiyu, Les aveugles, que no em va impressionar gaire, per no dir gens. En canvi, Trois soeurs m'ha enganxat des de la primera pàgina i trobo que és premi Man Asia 2010 amb tota la raó del món.

Què té que m'hagi agradat tant? Per començar, l'estructura. El llibre es divideix en tres capítols, dedicats a tres germanes, cadascuna de les quals serveix per explicar-nos, entre altres coses, com es viu en un poble petit, quines relacions de poder s'estableixen entre la gent amb càrrecs polítics i la gent que no en té, el paper de la dona en la família, la importància de tenir un fill o una filla... tot això ho trobem, bàsicament, a les dues primeres parts, situades a principis de la dècada de 1970.

La tercera part trenca bastant amb la resta fins al punt que no hi ha cap "pont" amb les altres dues i que se situa 10 anys més tard, en un entorn totalment diferent: la universitat. En aquest capítol, podem veure les relacions entre companys de classe, clarament influïdes per la procedència de cada alumne i pels càrrecs que puguin tenir (ser membre de la guàrdia de la universitat, delegat d'algun comitè, etc.). No té la força de les dues primeres parts, però si la llegim atentament hi podrem veure les relacions de poder que funcionen en l'àmbit universitari i, en certa manera, a les ciutats.

No puc donar una opinió contundent sobre la qualitat del text francès, ja que no és la meva llengua materna, però sí que puc dir que la redacció és molt àgil i que es llegeix en un tres i no res.

En definitiva, un llibre molt recomanable.

19 de febrer de 2012

Sueño en el Pabellón Rojo (I)

Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d'Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.

Brutal. Genial. Incomparable. La versió xinesa de "Dallas" en ple segle XVIII: alcohol, negocis, tripijocs, tràfics diversos... un veritable tour de force que et deixa extenuat, però amb ganes de llegir més.

Després d'un mes i mig de lectura intensa, he de confessar que a partir del segon capítol em vaig enganxar a la història i ja no me n'he desenganxat fins al final del segon volum. A primera vista, sembla que una obra que retrata la vida quotidiana d'una família rica i que se centra especialment en el que passa dins de la seva mansió no donaria per a tantes i tantes pàgines, o que s'hauria de fer pesada, però no és així: hi ha un grup de trames principals que segueixen al llarg de tota l'obra, però sempre estan creuades o complementades per trames més breus que donen agilitat al conjunt.

No hem de perdre de vista, però, que totes les històries que s'hi narren serveixen per fer una crítica dura al sistema social tradicional xinès, i que l'autor la duu a terme observant diversos aspectes:
  • La vida ociosa i regalada en excés de les famílies riques.
  • El protocol familiar: gran distància entre homes i dones, i entre generacions diferents.
  • Els tripijocs i els tractes de favor entre persones amb poder.
  • El paper secundari de la dona, sotmesa totalment a la voluntat dels homes de la família.
  • La vida dels criats: relació amb els seus amos.
  • Budisme i taoisme: creences autèntiques o simple xerrameca?
També cal destacar que, com podeu veure al principi d'aquesta ressenya, aquesta obra no és producte d'un sol autor: Cao Xueqin va escriure els primers vuitanta capítols, mentre que es considera que Gao E és l'autor de la resta. Tot i que la línia argumental, en general, es manté quan es produeix el canvi de mans, sí que és veritat que hi ha petits detalls que permeten apreciar el canvi d'autor, com ara la presència de poesies intercalades en la primera part o el ritme més ràpid (gairebé frenètic) dels darrers capítols i, també, els canvis argumentals referents al destí de les noies de la família.

En definitiva, un llibre que val molt la pena llegir i que dóna per a molt més que una entrada de bloc, o sigui que continuarem escrivint sobre el Sueño en el Pabellón Rojo en la nostra propera cita. :-)

Mentrestant, podeu escriure'm i dir-me quin és el vostre llibre xinès favorit. Trobareu un enllaç a la part superior dreta del bloc.

14 de febrer de 2012

Les aveugles

Bi Feiyu. Les aveugles.
Éditions Philippe Picquier, 2011.
464 pàgines.
Traductora: Emmanuelle Péchenart.
Original: 推拿.


Una vegada més, una novel·la que està bé, però que no marca distàncies amb la resta. Massa sovint, hi ha obres que ens venen com a històries molt especials i que, a l'hora de la veritat, el que tenen d'especial és que l'autor i l'entorn on té lloc el relat són "exòtics"...

En aquest cas, doncs, la història no està malament, però es limita a la combinació d'un parell d'històries d'amor, la preocupació per pares o germans, la interacció amb la màfia i algun altre tema menor.

De tota manera, he de dir que hi ha una cosa especialment bona en aquesta obra: la manera en què l'autor aconsegueix lligar les diverses trames i la manera tan fluïda en què salta de l'una a l'altra. I també cal dir que el fet que no hi hagi grans intrigues queda compensat, en certa manera, pels detalls de la vida quotidiana que l'autor ens regala, com ara l'actitut davant dels pares (la ja "clàssica" pietat filial).

Us copio aquest enllaç de l'editorial que l'ha publicat en francès, on trobareu una petita ressenya i, sobretot, un fragment del llibre en pdf perquè en feu un tastet abans d'haver de decidir si el voleu comprar: 

http://www.editions-picquier.fr/catalogue/fiche.donut?id=768&cid=

Per acabar, en aquest enllaç hi trobareu una crítica més positiva que la meva. :-)

http://www.chinese-shortstories.com/Actualites_52.htm

I mentre us llegiu aquest trosset de llibre, m'acabaré de llegir el Sueño del pabellón rojo. És fascinant com un culebrón de 2.400 pàgines + apèndix et pot mantenir enganxat fins al final...