17 de desembre de 2012

Carta als Reis 2013

Ja fa un any que us proposava una llista per als Reis per si encara no sabíeu quin llibre volíeu demanar. Si voleu veure què hi recomanava, feu clic aquí. 

I aquí teniu les propostes per a aquest any. Intentaré ser una mica menys clàssica. :-)

  • Su Tong. My life as emperor. Hyperion, 2006. Traducció de Howard Goldblatt.
  • Anònim. El erudito de las carcajadas (Jin ping mei). Volum II. Atalanta, 2011. Traducció d'Alicia Relinque.
  • Mo Yan. Canvis. Edicions 62, 2012. Traducció de Carles Prado-Fonts.
  • Yan Lianke. Les jours, les mois, les années. Éditions Philippe Picquier, 2009.
  • Yu Hua. Vivir. Seix Barral, 2010. Traducció d'Anne-Hélène Suárez.
Per començar, voldria destacar que les obres que cito traduïdes al català i al castellà vénen de traductors de total confiança que treballen en la traducció directa del xinès, una cosa no gaire habitual a casa nostra.

Si vau veure la llista de l'any passat, veureu que hi ha dues obres que repeteixen aparició. Són Vivir i El erudito de las carcajadas. La primera us la torno a citar perquè és una de les meves favorites (jo encara no me l'he llegida en castellà, però m'ho marco com a objectiu per al 2013) i en trobareu el comentari en aquest bloc. La segona va per la tercera edició del primer volum i ha publicat el segon. És l'única peça clàssica que he inclòs a la llista.

Pel que fa a la novel·la de Su Tong, encara no me l'he llegida, però sí que he llegit altres coses d'ell i l'argument d'aquesta promet. Quan a Mo Yan, suposo que aquest any havia d'incloure alguna cosa seva, ja que no et donen el Nobel de literatura cada any! Diuen que aquesta obra és una mica diferent del que sol publicar, i per això he triat aquesta. Jo ja la tinc al "prestatge dels llibres per llegir", i serà dels primers de l'any nou.

Finalment, la novel·la de Yan Lianke la trobareu comentada en aquest bloc. És una peça curteta, dolça i tendra. I molt trista. Però us la recomano molt.

Segurament això serà l'última entrada del 2012, però si sabeu algun altre llibre que valgui la pena demanar als Reis, afegiu-lo als comentaris i en parlarem. I si voleu variar una mica i llegir coses d'altres literatures, passeu per l'Illa deserta, el bloc on parlo dels llibres que llegeixo i que no són només de literatura xinesa.

Bones festes a tothom!


16 de novembre de 2012

La novena viuda

Geling Yan. La novena viuda.
Alfaguara, 2011.
420 pàgines.
Títol original: 第九个寡妇.
Traductor: Nuria Pitarque.

Heus ací una altra novel·la que repassa els moments "àlgids" de la Xina rural del segle XX: els japonesos, els nacionalistes, el gran salt endavant, la fam, la revolució cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre...

Podria ser una novel·la més, en la línia de les del benvolgut Novel Mo Yan. I, en certa manera, ho és: explica la vida en un poble i com es veu afectada pels canvis polítics i socials (sí, alguns ja sabeu que no sóc una gran fan de Mo Yan... ). De tota manera, trobo que la gràcia principal d'aquest llibre rau en la protagonista, la Putao, que és l'eix de la història i que, per a mi, té un magnetisme tan gran que no saps si t'ha de caure bé o si, al contrari, és tan tossuda que es mereix un parell d'hòsties. Quin personatge, redéu!

Està clar que la vida als pobles durant el període central del segle XX és un dels temes centrals dels escriptors d'avui dia, tant si viuen a la Xina com si viuen fora. Només cal veure la gran quantitat de llibres que el tracten. I fins i tots hi ha autors que pràcticament s'hi han especialitzat (sí, tornem a Mo Yan) i que en parlen des de diferents punts de vista i amb protagonistes ben diferents.

La traducció, l'he trobada impecable. I, pel que sembla, és directa del xinès. Un punt a favor d'Alfaguara, que repeteix autora i traductora després de Las flores de la guerra, que també vam comentar en aquest bloc. Si voleu més informació sobre el llibre i, sobre tot, voleu llegir una mostra abans de comprar-lo, podeu anar directament a la web d'Alfaguara, on hi ha la fitxa completa.

Potser no és el llibre que més m'hagi enganxat de l'any, però és un bon llibre i m'ha fet passar una bona estona. I ja cal que m'espavili a llegir: encara tinc deures de l'estiu, i aviat hauré d'actualitzar la llista de Reis!

16 d’octubre de 2012

Gens de Taipei


Bai Xianyong. Gens de Taipei.
Picquier poche, 2000.
275 pàgines.
Títol original: 台北人.
Traductor: André Levy.


El que té de peculiar aquest llibre és que és un recull d'històries sobre gent que va emigrar a Taipei. Relats que expliquen experiències o detalls de la vida d'antics soldats, prostitutes... de fet, el mateix autor va emigrar-hi.

En realitat, si hem de fer cas d'aquest llibre, sembla que la pràctica totalitat de la gent que va emigrar de la Xina després de la derrota dels nacionalistes fossin, bàsicament, dames de companyia i membres de l'exèrcit. I en aquestes petites narracions podem veure com van intentar refer la seva vida i com se la guanyaven.

Són històries que tracten aspectes concrets o períodes breus, que recorden una mica les de Yiyun Li (o potser hauria de dir que les d'ella recorden les de Bai Xianyong?), i el que les fa especials, potser, és que l'autor és un dels que va emigrar de la Xina després de la gran guerra.

En resum, us agradarà si us agraden els relats curts, però no us espereu res espectacular. Si voleu llegir alguna altra opinió, en trobareu una aquí.

7 de setembre de 2012

Dream of Ding Village

Yan Lianke. Dream of Ding Village.
Corsair, abril 2011 (edició per a Kindle).
352 pàgines (520 KB).
Títol original: 丁庄梦.
Traductora: Cindy Carter.

Diuen que "lo bueno, si breve, dos veces bueno", i trobo que aquesta novel·la és ben bé així. No em malinterpreteu: val molt la pena de llegir-la, i ho he fet amb molt de gust, però si hagués durat una mica més hi hauria hagut el perill que el nivell (molt alt en general) comencés a decaure.

M'explicaré millor.

Jo diria que aquest llibre el podem dividir en dos àmbits. D'una banda tenim la narració general, que comença amb la venda de sang a la Xina rural, una venda que no es fa en condicions higièniques suficients i que acaba provocant el ràpid contagi de la sida (sí, suposo que ja sabeu que això és real). A partir d'aquí, Yan retrata amb una gran claredat l'ambient del poble i les relacions entre veïns. Per a mi, aquesta part és una petita joia.

D'altra banda, però, tenim una narració més íntima que queda inclosa en el fil anterior. Es tracta de la història d'una parella de vilatans que inicien la seva relació un cop malalts i després que els rebutgin les parelles respectives. Per a mi, ens alguns punts d'aquesta història hi ha una mica massa de sucre i l'autor s'hi recrea massa.

Tot i això, però, val la pena que us llegiu el llibre. És una bona manera de posar-vos al dia sobre el cas de la venda massiva de sang i el contagi de malalties, que es va comentar força als mitjans de comunicació.

Tampoc podem obviar la feina de la traductora, Cindy Carter, que ha estat molt ben acollida. Aquí podeu trobar una breu entrevista amb ella. Tingueu en compte que aquesta novel·la va ser finalista de la convocatòria del Man Asian Literary Prize 2011, un premi que es concedeix avaluant les obres a partir de la versió en anglès... o sigui que la traducció hi té un paper important.

En resum, Yan Lianke es manté entre els meus autors xinesos preferits, amb un estil molt més fresc i real que d'altres com Mo Yan. I, en canvi, veig que el nom de Mo Yan (i el de Murakami!! :-|) sona com a candidat al Nobel... són coses que no entendré mai...

Finalment, volia dir que, una vegada més, llegir amb el Kindle és una experiència fantàstica que us recomano de totes totes, sobretot en el cas de llibres amb edicions "normals", sense il·lustracions ni cobertes que els facin memorables. Podeu comprar tant la versió electrònica com la de paper a la web d'Amazon.

12 d’agost de 2012

Noi d'or, noia maragda

Yiyun Li. Noi d'or, noia maragda.
Bromera, 2012.
243 pàgines.
Títol original: Gold boy, emerald girl.
Traductora: Ainara Munt Ojanguren.

Refrescant, original i íntima. Una col·lecció de "petits moments" perfecta i variada. Això és el que fa millor la Yiyun Li: retratar petits drames, moments íntims i històries quotidianes i fer-nos-els arribar com si ens haguessin passat a nosaltres o a la veïna. Sense estridències, exageracions ni grandiloqüència. Molt millor que no pas Las puertas del paraíso, una novel·la que, en realitat, sembla que inclogui relats independents.

En aquest recull, igual que en l'anterior (Los buenos deseos), trobareu relats que toquen temes molt diversos, des de la mare que intenta emparaular el casament del fill fins a un grup de dones que es dediquen a investigar infidelitats matrimonials, passant per la història d'una dona soltera o la d'una altra que recull a casa seva dones amb problemes. Com podeu veure, la majoria dels temes queden fora dels més "suats" i, de fet, podrien aplicar-se a gent de qualsevol lloc del món.

Tret del primer, que he trobat una mica massa llarg (potser el volia convertir en una novel·la?), són relats amb un bon ritme i molt amens, molt fàcils de llegir... i segur que també hi ajuda la traducció, que és fluïda i consistent. Una bona feina de la traductora i de les revisores.

En definitiva, si encara no us heu comprat un llibre per a les vacances, us recomano aquest de totes totes. I, si no us heu llegir el seu altre recull, compreu-vos-el també!

1 d’agost de 2012

Deures d'estiu

Aquest any tinc deures: se m'ha acumulat la feina i tinc uns quants llibres per llegir. De fet, tot un prestatge ("el prestatge dels llibres per llegir").

I entre aquests llibres n'hi ha quatre d'autors xinesos:

  • Noi d'or, noia maragda, de Yiyun Li, publicat per Bromera. He llegit altres coses d'aquesta autora, i la veritat és que el recull de relats Los buenos deseos és boníssim, o sigui que repetiré.
  • Au pays du cerf blanc, de Chen Zhongshi, publicat per Seuil. Mai no saps si pots fer cas de les recomanacions d'altres, però d'aquest n'he sentit parlar bé. 
  • Gens de Taipei, de Bai Xianyong, publicat per Picquier poche. No en tinc absolutament cap referència que no sigui el nom del traductor, André Lévy, aparentment de confiança. Serà la primera vegada que llegeixo alguna cosa d'un autor emigrat a Taiwan després de la guerra civil.
  • Mr. Ma & Son, a sojourn in London, de Lao She, publicat per la Foreign Language Press (una edició força carrinclona). Sí, de tant en tant s'han de recuperar els clàssics, encara que ja els hagis llegit. Aquesta és una edició força antiga... potser l'hauria de renovar? En tot cas, un llibre avançat als seus temps que ens parla de la diàspora xinesa i dels canvis de les relacions entre pares i fills.

No sé si me'ls llegiré tots a l'estiu, però els anireu veient passar pel bloc. Si, mentrestant, us en llegiu algun vosaltres... per què no ens en feu cinc cèntims? Podeu fer-ho en forma de comentari a aquesta entrada o escrivint-me directament.

Per cert, aprofito per recomanar-vos que, si aneu a França, aprofiteu l'ocasió i carregueu la vostra secció de literatura oriental, ja que a les ciutats mitjanes-grans tenen unes llibreries fantàstiques amb una àmplia selecció d'autors xinesos, japonesos i coreans. Si aneu a Tolosa, aneu a Ombres blanches. Si aneu a Burdeus, visiteu la llibreria Mollat.

Bon estiu i bona lectura!

26 de juliol de 2012

Contar nuevo de historias viejas

Lu Xun. Contar nuevo de historias viejas.
Ediciones Hiperión, 2001.
211 pàgines.
Títol original: 故事新编.
Traductor: Laureano Ramírez.

De vegades, val la pena apartar-se dels autors d'avui i llegir alguna cosa dels autors de més reputació del segle XX. En podríem dir "nous clàssics"? Perquè, sincerament, per estil i per context, se'm faria una mica estrany ficar-los a la mateixa categoria que Sueño en el pabellón rojo o Jinpingmei. Si els heu llegit, segur que m'entendreu.

Aquest breu recull de contes, alguns dels quals es basen en mites i llegendes molt coneguts, tenen molta més intenció que no pas els grans clàssics que acabo de citar. En alguns d'ells es presenten situacions imaginàries en què l'autor ratlla la caricatura social ("La contención de las inundaciones"), mentre que en altres es basa en personatges antics (Mozi, Zhuangzi) per tocar temes més "morals", com ara el desagraïment. Així, doncs, no us espereu un llibre amb llegendes dolces i ensucrades. Lu Xun ataca tot el que se li posa pel davant. 

És un llibre curt, però que pot ser una mica feixuc, ja que, pel fet de ser Lu Xun, quan el llegeixes intentes buscar significats ocults a cada línia. I potser no cal. Però el fet és que s'han fet tantes lectures crítiques i s'han escrit tantes ratlles sobre aquest autor que sembla que no pugui escriure una línia sense un doble sentit o una crítica.

El que té de bo aquest llibre és la traducció. Com sempre, Laureano Ramírez ens obsequia amb un text d'una qualitat excepcional, un vocabulari ric i precís i un estil que ens situa en èpoques llunyanes. En aquest sentit, podem dir que les obres d'aquest traductor són una garantia de qualitat, tant pel que fa a la feina traduïda com a la tria de l'obra.

Si voleu sentir-ne més opinions, només cal que feu una cerca a Google. De moment, aquí en teniu una. I si el voleu comprar, només cal que passeu per la Casa del Llibre o l'encarregueu a la seva web.

14 de juny de 2012

Las flores de la guerra

Yan Geling. Flores de la guerra.
Alfaguara, 2011.
257 pàgines.
Títol original: 金陵十三钗.
Traductora: Nuria Pitarque.

Aquesta és una de les sorpreses de l'any, ja que em vaig comprar el llibre en el raid post-Sant Jordi i me'l vaig trobar per sorpresa. És un llibre curt, directe i sense grans pretensions. Com hauria de ser.

Confesso que me n'esperava menys. Per a mi, Alfaguara va lligada a records de quan estudiava EGB i em feien llegir literatura infantil, o sigui que no m'esperava que també publiquessin històries com aquesta, que podríem considerar totalment adulta (no perquè sigui "pujada de to" sinó per la duresa del que explica).

Aquesta és una novel·la "curta" (257 pàgines amb una lletra tirant a grossa) que et pots llegir en un parell de sessions. L'autora no ha volgut allargar-la innecessàriament (com fan tants altres) i ha optat per tractar la massacre de Nanjing amb cruesa i sense gaires floritures. De fet, tot plegat passa en uns pocs dies, i la narració és molt intensa: el llibre comença amb la primera regla d'una de les protagonistes i de seguida tracta la duresa imperdonable de l'exèrcit japonès en l'ocupació de Nanjing, un tema que em sembla que encara cou.

Tot passa en una església americana on conviuen 16 nenes, dos capellans i dos xinesos. Un bon dia hi arriba un grup de prostitutes que, amb els seus costums i manera de viure, canvien el dia a dia dels que viuen a l'església. A partir d'aquí, tot es complica, ja que aquest és un dels pocs llocs on encara hi ha una seguretat relativa i hi ha més gent (soldats xinesos) que s'hi volen refugiar. Falta aigua, menjar... la ciutat no és segura i és difícil d'aconseguir els elements bàsics per sobreviure.

Voldria destacar que l'autora ha trobat una manera molt bona d'incloure històries anteriors en el fil de la novel·la, i que un d'aquests flashbacks, el del fusilament dels soldats, és especialment emotiu.

M'ha agradat molt, i no volia acabar sense dir que la traducció també en té part del mèrit, ja que el fet que el llibre es llegeixi amb molta fluïdesa no només és mèrit dels autors...

Si voleu llegir-vos la ressenya de l'editorial o baixar-vos una mostra, visiteu la pàgina d'Alfaguara.

6 de juny de 2012

La plaine

Bi Feiyu. La plaine.
Éditions Philippe Picquier, 2009.
476 pàgines.
Títol original: ??? (vegeu més avall).
Traductor: Claude Payen.

Per començar, una cosa curiosa a la pàgina de crèdits: tot i que, aparentment, la traducció és directa del xinès, en aquesta edició es diu que el títol original és Biteui Jeguk. Sona poc xinès o m'ho imagino? He recorregut a Sant Google i mireu què he trobat: a la mateixa editorial han publicat un llibre d'un autor coreà que també té el títol Biteui Jeguk. Sona més coreà, no? Pot ser, doncs, una errada? Seria la primera vegada que m'ho trobo. :-)

Bé, pel que fa a la història, he de dir que, igual que amb Trois soeurs, la història enganxa i es fa llegir superràpid. M'he llegit les 476 pàgines en poc més d'una setmana, i això que no hi puc dedicar gaire temps! En algunes fases de la lectura, m'he trobat llegint mentre caminava pel carrer (no ho feu, no és bo per a les cervicals!). Si visiteu aquest bloc, veureu que no sóc l'única a qui ha agradat.

Bàsicament, la novel·la ens explica què li passa a un noi (en Duan Fang) que torna al seu poble després d'estudiar en una població més gran. Com si fóssim ell, anem trobant-nos els veïns i veiem què fa cadascun, com es guanya la vida... al final, podem veure un any sencer.

Per dir-ho clar, trobo que aquest llibre té molts punts a favor i només un en contra. A favor, puc dir que:

  • Tot i que hi ha molts personatges (32), l'autor aconsegueix introduir-los gradualment i anar-los intercalant de manera que no n'oblidem cap.
  • Sap combinar escenes molt dramàtiques amb altres totalment còmiques (la mort de la Sanya o la discussió sobre si un home ha de "fer les seves necessitats" en un orinal o a la letrina).
  • Reprodueix l'ambient del poble amb tanta claredat que sembla que estiguis veient una pel·lícula.
  • Toca els temes habituals (reeducació de joves instruïts, autocrítica, lligams familiars, matrimonis concertat) però ho fa de tal manera que no n'hi ha cap que destaqui per sobre dels altres i no es fa pesat.

En contra, he de dir que és una llàstima que un llibre amb un argument tan ben dissenyat i un ritme tan àgil acabi com acaba: de cop. És com si, de cop i volta, l'autor se n'hagués cansat.

Tot i així, és un llibre força recomanable i una bona eina per conèixer l'ambient de la Xina rural a finals dels anys setanta. Si voleu fer-ne un tastet, a la pàgina de l'editor hi trobareu un pdf de mostra.

28 de maig de 2012

Anys de prosperitat

Chan Koonchung. Anys de prosperitat.
La Campana, 2011.
310 pàgines.
Títol original: The fat years.
Traductor: Xavier Pàmies.

Una altra vegada, "me l'imaginava més gran". El comentari de la coberta, com en molts altres casos, et fa pensar que en aquest llibre s'hi amaga una història trepidant i futurista. I sí que és veritat que, durant una estona, sembla que el ritme s'acceleri i que hagi de passar alguna cosa d'imprevista, com de ciència ficció: falta un mes! un mes sencer que no recorda gairebé ningú... ostres! i ara què passarà? els quatre penjats que són els protagonistes es veuran immersos en una cursa contra el temps? els perseguiran? estaran en perill?

A l'hora de la veritat, però, no passa res d'això. Just quan semblava que la història començava a prendre volada, l'autor opta per una frenada brusca i un canvi de direcció total, i es dedica a escriure pàgines i pàgines de reflexió sobre la situació actual (dins de la novel·la) de la Xina i a fer-se preguntes i més preguntes... Trobo que si volia escriure alguna cosa per valorar la situació a la Xina i la possible evolució no calia disfressar-ho de novel·la...

Pel que fa al ritme de la narració, en general, és lent. En dic "síndrome Murakami": els protagonistes es fan totes les preguntes tres vegades, són lents de reacció... pensen massa i massa a poc a poc. Em va passar el mateix amb 1Q84...

Per cert. Us llanço una pregunta: si ho he entès bé, aquest llibre s'ha traduït de l'anglès. Però suposo que la versió original és la xinesa... si això és així... per què la Institució de les Lletres Catalanes dóna ajudes a traduccions no directes?? O és que no he entès bé i l'original ja era anglès?


En definitiva, un altre llibre que (segurament) ens arriba perquè ha despertat una certa incomoditat a la Xina continental. I això no sempre demostra la qualitat de les obres...

16 de maig de 2012

A la recherche de Shanghai

Wang Anyi. A la recherche de Shanghai.
Éditions Philippe Picquier, 2011.
128 pàgines.
Títol original: [desconegut].
Traductor: Yvonne André.

En una paraula: puf. En una frase: no me l'he acabat, i això que era curt.

Em sap greu ser tan negativa, però és que no li he trobat cap mena de gràcia ni atracció. Feia temps que no em passava, d'haver de deixar un llibre a mitges... potser és que me n'esperava una altra cosa. Sense anar més lluny, la comparació entre Shanghai i Pequín m'ha semblat d'allò més "suada" i vista...

Però no tothom ho veu com jo. Si llegiu la ressenya de Telerama, veureu que sembla que haguem llegit llibres diferents.

No sé, de vegades em fa la impressió que determinats autors estan sobrevalorats. És ben bé allò de "cria fama i posa't a jeure". I, en el cas concret dels autors xinesos, sembla com si "algú" (editorials, agents que venen drets de traducció?) hagi decidit que determinades persones són escriptors fantàstics pel simple fet de ser xinesos, exòtics...

Si ho recordeu, ja no em va agradar La canción de la pena eterna, que també us he resumit al bloc. I si visiteu aquesta entrada també veureu que hi ha un comentari d'un visitant que hi estava d'acord. Si, tot i així, voleu comprar-lo, el trobareu a Amazon, i a la web de l'editor hi ha un extracte en pdf.

La pregunta, doncs, és: Wang Anyi està sobrevalorada? Us agrairé els comentaris... :-)



2 de maig de 2012

El sueño de la montaña del oro

Zhang Ling. El sueño de la montaña del oro.
Ed. Destino, 2007.
Traductor: Javier Altayó.
685 pàgines.
Títol original: 金山. Gold mountain blues.



Bé, com ja us deia fa uns dies, a les recomanacions per a Sant Jordi, aquest llibre enganxa molt. I des de bon principi, cosa que no passa amb totes les novel·les llargues (ara mateix m'estic llegint 2666, de Robert Bolaño, i trobo que li ha costat força agafar ritme).

Ja us vaig avançar que la història parla de diverses generacions d'una família del sud de la Xina els fills de la qual, sistemàticament, emigren al Canadà. Els homes marxen i les dones es queden, i sovint passen anys i panys sense veure's: tot just una trobada de tant en tant per engendrar un altre fill, que també acabarà emigrant a la muntanya de l'or.

D'històries sobre el medi rural i la relació entre pares i fills n'hi ha moltes, tant en xinès com en altres llengües. El que fa especial aquesta és que també tenim la possibilitat de "veure" què fan els emigrants, els que s'instal·len a les ciutats "acabades d'estrenar" del Canadà de principis de segle XX. Veiem com els emigrants xinesos van treballar en la construcció de les línies ferroviàries, i també és molt interessant veure les reaccions de la població "local" (i ho poso entre cometes perquè, realment, no tinc clar qui pot dir que sigui "local" d'un país poblat amb emigrants estrangers... no?) davant l'activitat econòmica xinesa: el rebuig, les reaccions violentes...

En aquestes 685 pàgines hi cap tot: amor, enyorament, nostalgia, problemes, alegries... i, no obstant la llargada, no es fa pesat. De fet, trobo que les connexions entre les diverses històries estan molt ben fetes, i salta amb facilitat endavant i enrere en el temps i també d'una banda a l'altra de l'oceà. La lectura és molt fluida, i d'això en té bona part de "culpa" la traducció de Javier Altayó: redacció elegant, vocabulari precís, sintaxi adequada, cap fragment que "rasqui" o deixi veure errors de traducció... 

Tot plegat contribueix a fer-te relaxar i gaudir de la lectura, cosa que no sempre em passa quan llegeixo obres traduïdes: segur que és deformació professional, però estic farta de trobar-me llibres (que no són barats) i que costa llegir de tan mal escrits que estan o de tan evidents que són les errades de traducció. Si en voleu veure un exemple clar, només cal que us llegiu el comentari que vaig fer sobre L'esperit del llop.

En resum: un llibre molt recomanable i un bon regal per al dia de la mare... :-D

25 d’abril de 2012

La collita de Sant Jordi

Una altra vegada, com els darrers cinc anys, m'havia agafat festa. Tot un matí i part de la tarda per fer una ullada a les paradetes, ensumar les floretes i fer les meves compres. El dia pintava bé, sol i airet, un passeig per rambla Catalunya...


Llàstima que al final no vaig poder-me passejar tant com volia. Un imprevist i, també, la gran quantitat de gent que feia el mateix que jo, no van permetre que la jornada fos tant productiva com és habitualment... (i potser també hi va tenir a veure que ja havia fet una petita operació llibraire PreSantJordi a Roma... ah, quines llibreries, a Roma! quins llibres amb descomptes!). 

O sigui que al final no n'he comprat cap dels que us vaig recomanar (de fet, alguns tinc previst comprar-los en format ebook, o sigui que feien de mal comprar per Sant Jordi). Però bé, la collita, tot i que reduïda, sembla que promet. Mireu què vaig trobar:

El primer és Anys de prosperitat, de Chan Koonchung, traduït per Xavier Pàmies i publicat per La Campana. Aquest llibre me'l va recomanar ja fa temps la Mireia Vargas (no us perdeu el seu bloc, 沟通 = comunicar), i espero poder-vos-el comentar ben aviat.

I l'altre, que de fet vaig trobar en una ràtzia PostSantJordi ahir a la tarda, és Las flores de la guerra, de Yan Geling, amb traducció de la Nuria Pitarque i edició d'Alfaguara. També en tindreu el comentari al bloc tan aviat com me'l llegeixi.

I encara tinc pendent de comentar-vos dos llibres: El sueño de la montaña del oro i A la recherche de Shanghai... 

Sembla que se m'acumula la feina. :-)

I vosaltres, què vau comprar? Teniu el camp de comentaris tot per a vosaltres...





17 d’abril de 2012

Idees per a Sant Jordi

Arriba Sant Jordi, i molts de vosaltres us voldreu comprar llibres (sí, jo també!). Per Reis ja vaig publicar unes quantes idees per a la vostra llista, que podeu recuperar fent clic aquí. Ara us hi afegeixo alguna obra més, mirant de no repetir-me. :-)

Aquí va la llista:
  • Zhang Ling. El sueño de la montaña del oro. Ediciones Destino, SA, 2012. Traducció de Javier Altayó.
  • Mo Yan. Rana. Editorial Kailas, 2011. Traducció de Yifan Li (per confirmar).
  • Yan Lianke. Dream of Ding village. Grove Press, 2011. Traducció de Cindy Carter.
  • Ha Jin. Nanjing Requiem: a novel. Pantheon, 2011. 
  • Ha Jin. War Trash. Vintage, 2005.
Confesso que els únics llibres d'aquesta llista que he llegit són els dos primers. En tinc opinions diferents.

El primer de la llista, El sueño de la montaña del oro, és molt bo. Enganxa des de la primera pàgina. I part del mèrit el té la traducció, de Javier Altayó, que és molt fluïda i no deixa entreveure discrepàncies amb l'original (no és fàcil trobar traduccions que "no rasquin"). L'argument, sòlid, fa referència a una família d'emigrants xinesos que manté una branca a la vil·la natal i l'altra al Canadà. No us en dic res més perquè ben aviat tindreu el comentari al bloc. Només us puc dir que us el recomano molt, i que si heu de fer un regal (o fer-vos-el a vosaltres mateixos) per Sant Jordi, aquesta és una molt bona inversió. :-)



Pel que fa a Rana, de Mo Yan, el mateix Javier Altayó és qui em va comentar que Kailas l'ha publicat en castellà. Segons diuen a la web de la Casa del Llibre, aquesta traducció s'ha fet directament del xinès, però no s'especifica qui l'ha feta (en un altre bloc he trobat que l'ha traduït Yifan Li... traducció inversa??? Us agrairé comentaris sobre aquest tema). Jo me n'he llegit la versió francesa, que trobareu comentada aquí. Ja us aviso que Mo Yan té una temàtica força concreta, o sigui que no espereu grans innovacions...





Tot i que fa molt de temps que el tinc a la llista, encara no he llegit Dream of Ding village, de Yan Lianke, però sí que he llegit alguna altra coseta d'aquest autor que m'ha sorprès favorablement (Les jours, les mois, les années). A més, aquest llibre ha guanyat el Man Asia Literary Prize 2010, justament amb la traducció que us recomano, de Cindy Carter (ho trobareu, per exemple, a Amazon, que també ofereix la versió digital per a ebook).




De Ha Jin també n'he llegit alguna cosa, i m'ha deixat un bon regust. Per això tinc pendent dues obres seves, Nanjing Requiem: a novel i War Trash. Totes dues toquen temes punyents de la història recent xinesa: la massacre de Nanjing i els presoners de guerra de la guerra de Corea. Si us agrada l'opció digital, trobareu totes dues obres a Amazon.

25 de març de 2012

Le chantier

Le chantier. Mo Yan
Éditions du Seuil, 2007.
Traductora: Chantal Chen-Andro.
214 pàgines.
Títol original: 筑路.



Acostumada a llibres força més llargs d'aquest autor, aquest m'ha sobtat per la concisió i la intensitat. Le chantier cobreix un breu període de la vida d'un grup d'homes condemnats a construir una carretera (d'aquí ve el títol) en una zona rural, i el llibre tracta més a fons les facècies d'uns pocs d'aquests peons.

Tenim en Yang Liuju, que arriba a l'obra després d'haver fugit del seu poble a causa d'un assumpte obscur dins d'una tomba (si us en dono més detalls, us xafo la intriga) . També hi ha en Sun Ba, protagonista de la tragèdia que trobem cap al final del llibre. I en Liu, el cuiner, que es pensa que una pagesa de la zona és la seva filla i no té un bon final. I en Lai Shu, que s'obsessiona amb els diners i no queda clar com acaba...

Hi ha un fil narratiu que els uneix, que és la vida que menen a l'obra, però en realitat aquesta convivència només és una excusa per explicar-nos les històries i les misèries de cadascun. Si, tot són misèries: un entorn pobre, amb poques possibilitats de prosperar i millorar el modus vivendi, si no és fugint a un altre lloc.

Com he dit al principi, aquest llibre és molt diferent d'altres de Mo Yan: la intensitat de la novel·la el fa ràpid de llegir. No pots parar. En canvi, trobo que altres obres seves són excessivament llargues i solen tractar d'un mateix tema amb poques variacions. No és que en aquet cas el tema sigui radicalment diferent (de fet, toca la vida a les zones rurals xineses, com en altres casos), però l'enfocament no té gaire a veure amb altres obres seves, com ara Las baladas del ajo o Quarante et un coups de canon.
Si en voleu llegir una altra ressenya, feu clic aquí.

En resum, un llibre molt recomanable. I, també, una pregunta: com és que es tradueixen tantes obres directament del francès al xinès? Per què no passa el mateix amb el castellà i el català?

21 de març de 2012

Sueño en el pabellón rojo (II)

Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d'Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.


Els membres amb una posició jeràrquica
superior reben tots els honors.
Com ja vaig dir a l'entrada anterior, aquest llibre dóna per a molt... hi ha diversos aspectes que val la pena comentar, com ara la vida ociosa de les famílies riques (bé, suposarem que avui dia aquesta vida continua, encara que potser no es dediquen a escriure poemes...) o el paper ambivalent de la dona, que està totalment sotmesa a la voluntat dels homes de la família però que, al mateix temps, té responsabilitats molt importants en les tasques de gestió de la casa (ja parlarem de la Xifeng, per exemple).

Avui, però, tractarem sobre el protocol que cal seguir en les relacions entre parents de diversos graus i edats, que en aquest llibre queda molt ben documentat.

No us descobriré res si dic que, en general, les diverses cultures cuiden molt el respecte a les persones més grans, especialment si són de generacions anteriors. No cal anar gaire lluny: la generació dels meus pares tractava els seus de "vós" o de "vostè", i jo mateixa he tractat de "vostè" el meu avi i algunes mestres de primària, i el president de la Generalitat de Catalunya és "Molt Honorable". I als jutges també se'ls parla de "vostè" i els diem "senyoria". En resum: les persones de més edat, amb un càrrec superior al nostre o que representen algun tipus d'autoritat, reben més atenció i respecte per part nostra.

En el cas xinès, però, tot això va encara més enllà. Com podeu veure en aquest llibre, la jerarquia familiar no només depèn de si ets germà, pare o cosí d'algú, sinó que també hi té a veure si el cosí és fill de la germana gran del pare (o la petita) o si és fill de la tieta materna (i de si aquesta tieta és més gran o més petita que la mare, etc.), i la cosa encara es complica més entre fills d'un mateix pare i de diferents mares: no és el mateix ser el fill de la primera esposa (la que, en principi, té més pes en la gestió dels afers domèstics) que de la segona esposa o d'una concubina. Això fa que, a part de la complexitat de les formalitats entre membres d'una mateixa família, la llengua xinesa compti amb desenes de paraules que designen diferents graus de parentiu.

Cal afegir que aquestes relacions estaven clarament influïdes per les normes confucianes, que, tal com explica Dolors Folch, estableixen l'ordre de subordinació:

  • Els fills han d'obeir els pares.
  • Les dones han d'obeir els homes.
  • Els germans petits han d'obeir els grans.
  • Els súbdits han d'obeir els reis.  
Si voleu ampliar aquesta informació, feu una ullada a aquest material de la UOC.


_______________________________________________

Us recordo que tenim una enquesta en marxa... però perquè els resultats siguin significatius seria interessant que hi hagués més votacions. Us recordo la pregunta: quin és el teu llibre xinès preferit? (és igual en quin idioma l'hagis llegit). Trobareu l'enllaç a la part superior dreta del bloc.


29 de febrer de 2012

Trois soeurs

Bi Feiyu. Trois soeurs.
Éditions Philippe Picquier, 2007.
427 pàgines.
Títol original: 玉米 ,玉秀,玉秧.
Traductor: Claude Payen.



Aquest cop sí. L'ha clavat. Especialment en les dues primeres parts. No fa gaire us vaig parlar d'una altra obra de Bi Feiyu, Les aveugles, que no em va impressionar gaire, per no dir gens. En canvi, Trois soeurs m'ha enganxat des de la primera pàgina i trobo que és premi Man Asia 2010 amb tota la raó del món.

Què té que m'hagi agradat tant? Per començar, l'estructura. El llibre es divideix en tres capítols, dedicats a tres germanes, cadascuna de les quals serveix per explicar-nos, entre altres coses, com es viu en un poble petit, quines relacions de poder s'estableixen entre la gent amb càrrecs polítics i la gent que no en té, el paper de la dona en la família, la importància de tenir un fill o una filla... tot això ho trobem, bàsicament, a les dues primeres parts, situades a principis de la dècada de 1970.

La tercera part trenca bastant amb la resta fins al punt que no hi ha cap "pont" amb les altres dues i que se situa 10 anys més tard, en un entorn totalment diferent: la universitat. En aquest capítol, podem veure les relacions entre companys de classe, clarament influïdes per la procedència de cada alumne i pels càrrecs que puguin tenir (ser membre de la guàrdia de la universitat, delegat d'algun comitè, etc.). No té la força de les dues primeres parts, però si la llegim atentament hi podrem veure les relacions de poder que funcionen en l'àmbit universitari i, en certa manera, a les ciutats.

No puc donar una opinió contundent sobre la qualitat del text francès, ja que no és la meva llengua materna, però sí que puc dir que la redacció és molt àgil i que es llegeix en un tres i no res.

En definitiva, un llibre molt recomanable.

19 de febrer de 2012

Sueño en el Pabellón Rojo (I)

Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d'Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.

Brutal. Genial. Incomparable. La versió xinesa de "Dallas" en ple segle XVIII: alcohol, negocis, tripijocs, tràfics diversos... un veritable tour de force que et deixa extenuat, però amb ganes de llegir més.

Després d'un mes i mig de lectura intensa, he de confessar que a partir del segon capítol em vaig enganxar a la història i ja no me n'he desenganxat fins al final del segon volum. A primera vista, sembla que una obra que retrata la vida quotidiana d'una família rica i que se centra especialment en el que passa dins de la seva mansió no donaria per a tantes i tantes pàgines, o que s'hauria de fer pesada, però no és així: hi ha un grup de trames principals que segueixen al llarg de tota l'obra, però sempre estan creuades o complementades per trames més breus que donen agilitat al conjunt.

No hem de perdre de vista, però, que totes les històries que s'hi narren serveixen per fer una crítica dura al sistema social tradicional xinès, i que l'autor la duu a terme observant diversos aspectes:
  • La vida ociosa i regalada en excés de les famílies riques.
  • El protocol familiar: gran distància entre homes i dones, i entre generacions diferents.
  • Els tripijocs i els tractes de favor entre persones amb poder.
  • El paper secundari de la dona, sotmesa totalment a la voluntat dels homes de la família.
  • La vida dels criats: relació amb els seus amos.
  • Budisme i taoisme: creences autèntiques o simple xerrameca?
També cal destacar que, com podeu veure al principi d'aquesta ressenya, aquesta obra no és producte d'un sol autor: Cao Xueqin va escriure els primers vuitanta capítols, mentre que es considera que Gao E és l'autor de la resta. Tot i que la línia argumental, en general, es manté quan es produeix el canvi de mans, sí que és veritat que hi ha petits detalls que permeten apreciar el canvi d'autor, com ara la presència de poesies intercalades en la primera part o el ritme més ràpid (gairebé frenètic) dels darrers capítols i, també, els canvis argumentals referents al destí de les noies de la família.

En definitiva, un llibre que val molt la pena llegir i que dóna per a molt més que una entrada de bloc, o sigui que continuarem escrivint sobre el Sueño en el Pabellón Rojo en la nostra propera cita. :-)

Mentrestant, podeu escriure'm i dir-me quin és el vostre llibre xinès favorit. Trobareu un enllaç a la part superior dreta del bloc.

14 de febrer de 2012

Les aveugles

Bi Feiyu. Les aveugles.
Éditions Philippe Picquier, 2011.
464 pàgines.
Traductora: Emmanuelle Péchenart.
Original: 推拿.


Una vegada més, una novel·la que està bé, però que no marca distàncies amb la resta. Massa sovint, hi ha obres que ens venen com a històries molt especials i que, a l'hora de la veritat, el que tenen d'especial és que l'autor i l'entorn on té lloc el relat són "exòtics"...

En aquest cas, doncs, la història no està malament, però es limita a la combinació d'un parell d'històries d'amor, la preocupació per pares o germans, la interacció amb la màfia i algun altre tema menor.

De tota manera, he de dir que hi ha una cosa especialment bona en aquesta obra: la manera en què l'autor aconsegueix lligar les diverses trames i la manera tan fluïda en què salta de l'una a l'altra. I també cal dir que el fet que no hi hagi grans intrigues queda compensat, en certa manera, pels detalls de la vida quotidiana que l'autor ens regala, com ara l'actitut davant dels pares (la ja "clàssica" pietat filial).

Us copio aquest enllaç de l'editorial que l'ha publicat en francès, on trobareu una petita ressenya i, sobretot, un fragment del llibre en pdf perquè en feu un tastet abans d'haver de decidir si el voleu comprar: 

http://www.editions-picquier.fr/catalogue/fiche.donut?id=768&cid=

Per acabar, en aquest enllaç hi trobareu una crítica més positiva que la meva. :-)

http://www.chinese-shortstories.com/Actualites_52.htm

I mentre us llegiu aquest trosset de llibre, m'acabaré de llegir el Sueño del pabellón rojo. És fascinant com un culebrón de 2.400 pàgines + apèndix et pot mantenir enganxat fins al final...

24 de gener de 2012

China in ten words

Yu Hua. China in Ten Words.
Pantheon, 2011
Títol original: 十个词汇里的中国
Traductor: Alan H. Barr
Llegit en versió e-book per a kindle

Bé, doncs. Mentre em vaig llegint el Sueño del pabellón rojo que tant us agrada (sí, a mi també!), us faig cinc cèntims d'aquest petit llibre de Yu Hua que se surt una mica de la línia a què ens té habituats. No és la típica novel·la sobre fets que ell ha viscut, sinó que parla d'aquests fets sense entretenir-se a teixir les trames que tant ens enganxen.

Dit això, us vull avisar: si esperàveu un recull d'assajos sobre la Xina d'avui dia, us heu equivocat. En aquest llibre, el que trobem és una sèrie de reflexions de l'autor sobre deu aspectes o conceptes que són especialment importants a la Xina, però són reflexions basades en les seves vivències, no un estudi ple de números i de referències a estudis o a altres autors. No hi busqueu conclusions ni un munt de dades.

Els conceptes que tracta són els següents: poble, líder, lectura, escriptura, Lu Xun, Revolució, desigualtat, arrels (les bases), les imitacions o còpies i el bamboozle (em rendeixo: sóc incapaç de traduir-vos-ho). Alguns ja estan força vistos, com ara la influència de Lu Xun o del Gran Líder (Mao Zedong) en el poble xinès, però altres són força innovadors, com ara el bamboozle mateix o el tema de les imitacions.

En resum, podem dir que aquest llibre no deixa de ser valuós com a visió de la Xina actual, però trobo que, en realitat, cada petit capítol podria acabar essent un relat novelat per l'autor. De fet, alguns passatges d'aquest llibre podrien aparèixer, tranquil·lament, a la seva novel·la Brothers.

Un llibre recomanable, però potser no imprescindible. Segons la meva opinió, Yu Hua ha fet coses millors, totes en el camp de la novel·la (continuo recomanant Viure i Brothers).